Qui pagarà els plats trencats?

Es veia a venir. Feia ja temps que tothom en parlava. Els entesos se’n omplien la boca a les tertúlies que els mitjans de comunicació ens ofereixen per explicar-nos el món i com l’hem de veure. La gent normal, també ho veiem. Es parlava d’una bombolla immobiliària que havia de petar, de la globalització, de la mundialització de l’economia. No n’ enteníem un borrall, però erem força feliços. Cada cop erem més rics. Amb una hipoteca de 2, compràvem un pis que a l’endemà ja en valia 2 i mig.

Finalment sembla ser que la bombolla ha petat, i la crisi financera, ha propiciat una crisi econòmica que ens ha portat a una situació de recessió, és a dir, a ser cada dia més pobres.

Els entesos no es posen d’acord si aquesta crisi té forma de V o de L. És a dir, si quan arribi al seu punt més baix repuntarà, o si el punt més baix s’allargarà. Sigui com sigui tampoc no sabem si ja hem arribat al punt més baix.

Pels entesos deixo que intentin explicar-nos les causes d’aquesta situació, que n’hi ha a ben segur d’ordre econòmic. Amb tot, crec que aquesta crisi no ha vingut sola ni perquè si. No sé si n’ha estat una causa o un efecte, però és evident que d’un temps ençà ens hem instal·lat en una crisi de valors. El model de societat que hem viscut darrerament ha negligit valors que havien de fonamentar el nostre sistema. No s’ha parlat de responsabilitat, d’esforç, de solidaritat, de treball, de rigor, de deures. Per contra s’ha parlat d’èxit, de consum, de drets, de lucre, d’enriquiment ràpid, d’especulació.

La responsabilitat és la capacitat de respondre, de donar comptes, dels nostres actes. Ens hem acostumat més a demanar comptes, que no ha donar-ne. Hem perdut, sovint, l‘hàbit de demanar-nos a nosaltres mateixos quins són els valors que guien les nostres actuacions.

I més enllà de fer aquesta consideració a nosaltres mateixos, a la nostra responsabilitat, a veure com amb el nostre comportament hem pogut ajudar a perpetrar aquesta situació, cal també girar la mirada cap a els veritables responsables dels afers col·lectius, els nostres governants i mitjans de comunicació, als creadors d’opinió i als que veritablement s’han aprofitat de la situació que han creat.

Aquesta crisi tindrà conseqüències. Els nostres projectes tenen una finalitat social, però necessiten una viabilitat econòmica, que en aquest moment es pot veure amenaçada. I com que la corda es trenca habitualment pel punt més feble, hem de reivindicar amb tota la nostra força la nostra raó de ser. Potser si que tots hi hem contribuït a crear aquesta situació de crisi, uns (nosaltres) potser més per omissió que per acció, però el que hem de tenir molt clar és que nosaltres no som els principals responsables i per tant no hem de ser nosaltres, el punt més feble de la corda, els que n’ hem de patir en major grau les conseqüències. Els nostres projectes responen a l’ interès general, i com a tals hem de ser capaços de defensar-los allà on calgui. Perquè a nosaltres, no se’ns pot demanar que paguem els plats trencats!

tornar a llista opinions